Bloc de anna

Ets tu...

69_anna — Sun, 02 Aug 2009 10:25:50 UT

Ara ja no sé com reconèixer-te, visc preguntant-me com seràs ara. És que t'he buscat tant, no saps quant.
Però t'espero.
No perquè no tingui altra opció, sinó perquè de tant amb pensar-te, ja et vull; i de tant en voler-te ja et començo a necessitar.
Et veuré aviat? ...
Com que no saps quan? no entenc quina és la teva maleïda demora? !! que no pots veure que m'estic morint?!!!, em van fer mal, quant més he d'esperar-te?, per ventura tu no em necessites? ...perdona, és que de vegades ja no aguanto.
Perdona per reclamar-te que no estiguis amb mi.
Et penso molt.
Ens hem vist abans... n’estic segura.

Ara recordo que fins i tot ens hem vist desprès. Va ser quan llavors en la meva desesperació que et vaig somiar.
T'estimo.
Vaig aprendre a estimar-te després de cada caiguda. Recordava que totes les històries acaben amb un final feliç... i jo vull tenir el meu final amb tu.
T'estranyo... només vull una última petició... quan surtis dels meus somnis, no t'oblidis de visitar-me, et vull encara que sigui en la penombra, només un moment, per a saber que estàs bé, prometo no llevar-te molt temps.
Aquí estaré jo,
buscant darrere de cada cara el teu rostre, trobant a qui em pugui guarir tanta mala ferida, cridant a crits a la persona de la meva ànima i tractant de trobar a l'única persona en el món que em pertany...

Ets Tu

Luisa L. O. 24 de desembre de 1904- 28 de Maig de 1980

******

anna

La soledat, la meva companya...

69_anna — Wed, 22 Jul 2009 21:32:18 UT

Estimada meva
La meva companya, així et crido perquè així ets,
així et penso i així et concebo,
la meva companya,
m’omples de sentiments, plena i grandiosa...

Ets la meva companya, perquè amb tu em dono suport, en tu penso, en tu vaig confiar i en tu veig el meu present i el meu futur.

Cridar-te companya, és pensar que et pertanyo, que et lliuro paraules d'il•lusió i fets de felicitat.

I jo sóc la teva companya, aquella que et dóna tot i només et lleva tristeses,
qui et dóna la mà per a llançar-te al meu món i alhora entrar en el teu.

Ets la meva companya, no em fallaràs, no em trairàs, no em faràs mal.
Si em falles, si em traeixes, si em fas mal....
encara que em danyis, seguiré estimant-te la meva companya.

I companya no és només una paraula, són promeses, són plans i són mil moments de compartir plors i somriures. La meva companya de l'ànima i la meva fruita de passions, l'ànima que acompanya la meva ànima, la sang que acaricia la meva sang, la meva companya, el meu somni fet despertar, la meva companya... el meu amor.

Companya de la meva vida ... companya.

****

M'agradaria ésser com el meu ordinador...

69_anna — Mon, 20 Jul 2009 23:04:09 UT

M’agradaria ésser com el meu ordinador,per a poder reiniciar-me quan em trobo malament,per a apagar-me quan estic sola,per a poder copiar i enganxar els millors moments,que solen ser pocs i curts,per a poder bloquejar-me en el teu millor moment i en la meva pitjor posició,per a poder col•locar en el meu cos milers d'icones per a guiar-te directament cap a la meu cor,i no et perdis en els teus moments de sense raó,perquè l’ ADSL del meu amor navegui a tota velocitat cap al teu cos i poder recórrer-lo per complet,perquè quan m'empenyis cap a enrere i t'excusis amb un mal dia,posar l'antivirus de gom a gom i eliminar a aquest assassí d'amor que duus dintre,i enviar-lo al bagul de l'oblit,i que si malgrat tot segueixes sense voler-me,sense necessitar-me,sense necessitat ni d'odiar-me,poder formatejar-me i col•locar un nou sistema operatiu,i així intentar de nou aconseguir el que fa molt que vaig perdre,encara que sigui amb enganys,el meu cor és així,com un gerrer abans de la batalla,nerviós,amb ganes de combatre i guanyar en una cruïlla de sentiments que ni jo mateixa puc comprendre,però suposo que l'amor és així,fort i segur de si mateix. Però no t’amoïnis amor meu,m'he acostumat a aquesta solitud i pots desendollar-me quan vulguis,perquè quan tornis a encendre'm jo tornaré com sempre, a cantar-te aquella cançó que tant m'agrada......encara que ja no sigui escoltada.....

NO HI HA MILLOR POESIA QUE LA DE LA TEVA MIRADA

NI MILLOR MELODIA QUE LA TEVA VEU PRIMERENCA

NI PARAULES QUE PUGUIN DESCRIURE LA TEVA CARA

NO HI HA GOLA QUE PUGUI PRONUNCIAR EL TEU NOM

QUE LI DIC JO A LA MEVA ÀNIMA,SI LA MEVA CANÇO NO ESTA ACABADA

SI NO TÉ EMOCIÓ

****

Allò que vaig guanyar!!

69_anna — Mon, 13 Jul 2009 22:34:41 UT

Vaig perdre la joguina que em va fer companyia en la meva infància,
però vaig guanyar el record de l'amor de qui m'ho va regalar.
Vaig perdre els meus privilegis i jocs de nen,
però vaig guanyar l'oportunitat de créixer i viure lliurement.
Vaig perdre la companyia de molta gent que vaig voler i que estimo encara,
però vaig guanyar l'afecte i l'exemple de les seves vides.
Vaig perdre moments únics en la vida perquè m'absentava al sentiment en comptes de somriure i donar obertura,
però vaig descobrir que és sembrant amor, com es cull amor.
Vaig perdre moltes vegades i moltes coses en la meva vida,
però al costat d'aquest "perdre" avui entenc el valor de "guanyar",
perquè sempre és possible lluitar pel que estimem,
sempre hi ha temps per a començar de nou.
No importa en quin moment em cansi,
allò important i necessari és recomençar,
donar una nova oportunitat,
renovar les esperances en la vida i el mes important:
...Creure en un mateix!

Si vaig patir molt?... va ser aprenentatge!
Si vaig plorar molt?... va ser neteja del sentiment!
Si vaig sentir rancor?... va ser per a aprendre a perdonar!
Si vaig estar solitari en algun moment?...va ser perquè vaig tancar la porta.

Però ja no! Hi ha molta gent al voltant que espera el meu somriure.
Avui és un excel•lent dia per a començar un nou projecte de vida.
Miraré alt, somiaré alt, voldré el bo i millor...
Trobaré tot allò bo que la vida ens porta.

Sé que si penso petit, petit vindrà!
Si penso fermament en el millor i lluito per a arribar-los a conquerir,
algun dia vindrà a la meva vida!

Confio en la vida ..confio en mi

****

Ayer me pregunte que sentia.....

69_anna — Fri, 03 Jul 2009 18:21:30 UT

Ayer me pregunté que tanto he vivido...
como es que olvide lo importante que es vivir.

Y hoy me di cuenta de que no he vivido lo suficiente...

Que no ha bastado todo lo que he vivido...
para darme cuenta de todo lo que he sufrido.

Que me he olvidado de todo aquello que en este momento es mi prioridad...

Que aun no he sabido vivir...
que no se vivir.

Que me he ocupado tanto por cosas sin importancia, como cuando me preocupe por nada, como cuando no supe valorar muchos momentos importantes en mi vida y que no he sabido atraparlos en mi memoria.

Que recuerdo más la última vez que lloré; que cuando reí,

Y ahora solo se que en algún momento deje que mi vida se esfumara...
que estoy dejando poco a poco se vaya extinguiendo y sin yo saberlo.

Me he vuelto tan inseguro acaso?????????

Ahora no se en donde estoy o que debo hacer, tengo tantas cosas y no son tan importantes vivo y no lo siento.

Me he dado cuenta que me he perdido de sentir; por no sufrir que me he perdido de reír; por no llorar, sin darme cuenta de que al sonreír puedo ser feliz.

No me he sabido valorar lo suficiente, como para darme cuenta de que puedo hacer mucho por los demás empezando por mi y tener la plena satisfacción de que soy un ser útil, que puedo si me lo propongo y seria lo que quisiera desear; hacer maravillas por mí.

Tuve la oportunidad de agradecer a todos aquellos con los que he compartido momentos y no lo he hecho... y no sé si es el momento idóneo de hacerlo.

Reflexionando doy gracias por tener un cachito de vida, por regalarme a este mundo en el cual vivo, a mi familia por estar siempre a mi lado; a mis amigos por estar aun cuando no los necesito, a esa persona a la que quiero y amo tanto y que no lo sabe...

***** anna

Querer no es suficiente

69_anna — Mon, 29 Jun 2009 20:37:36 UT

Querer no es suficiente

hay que entregar hasta la razón a cada instante

querer no es suficiente cuando se ama

pues carecen fuerzas para dar mas

faltan mas que las ganas y querer

falta actuar y demostrar

entregar, y congelar a quien amas con una mirada

conquistando y llegando mas allá que cualquiera

querer no es suficiente

es necesario soñar para explorar lo inexplorado

y llegar hasta el corazón, enamorándolo

es tocar mas allá de la piel

y sentir mas que un simple deseo

para querer es necesario dos

y para amar, solamente un corazón

para querer no es suficiente intentarlo

es necesario lograr llegar mas allá de lo antes entregado.

****

anna

El adios para siempre

69_anna — Tue, 20 Jan 2009 13:56:54 UT

Cierras tus ojos y aparezco en tus sueños cada noche,
invado tu mente y me transformo en verdugo de tus negras pesadillas.

Realidad y ficción se fusionan y no puedes escapar de mis tormentos,
un incipiente hilo te separa entre cordura y delirio.

Mi presencia abstracta envuelve tu cuerpo y eres un canal de mis deseos.

Despiertas en la noche ahogada en pánico, mi voz grave y áspera aun te acompaña,
ensordece tus oídos y escapas hacia la puerta, subes las escaleras,
cruzas el frío patio y caminas por la delgada cornisa.

Te encuentras frente al vacío y allí estoy aguardándote.

Tu mirada de cristal fijas en mi, se derrite en llanto y lágrimas de sangre recorren tus mejillas.

Te observo con compasión y extiendo mis brazos hacia ti,
das un paso hacia adelante y te fundes junto a mí en un abrazo hacia la eternidad.

Ya nada será igual, no habrá más dolor ni sufrimiento,
Te encuentras en mi reino de las sombras, caminaremos juntos en la oscuridad.

15/gener/2009

Desitjo, estiguis a la teva segona casa com et mereixes. En la felicitat més profunda

C.G.C.

Epicuro ...... Carta a Meneceo (f)

69_anna — Tue, 13 Jan 2009 23:33:06 UT

Epicuro
Carta a Meneceo (f)

" Parte de nuestros deseos son naturales, y otra parte son vanos deseos; entre los naturales, unos son necesarios y otros no; y entre los necesarios, unos lo son para la felicidad, otros para el bienestar del cuerpo y otros para la vida misma. Conociendo bien estas clases de deseos es posible referir toda elección a la salud del cuerpo y a la serenidad del alma, porque en ello consiste la vida feliz. Pues actuamos siempre para no sufrir dolor ni pesar, y una vez que lo hemos conseguido ya na necesitamos de nada más. Por eso decimos que el placer es el principio y fin del vivir feliz. Pues lo hemos reconocido como bien primero y connatural, y a partir de él hacemos cualquier elección o rechazo, y en él concluimos cuando juzgamos acerca del bien, teniendo la sensación como norma o criterio. Y puesto que el placer es el bien primero y connatural, no elegimos cualquier placer, sino que a veces evitamos muchos placeres cuando de ellos se sigue una molestia mayor. Consideramos que muchos dolores son preferibles a los placeres, si, a la larga, se siguen de ellos mayores placeres. Todo placer es por naturaleza un bien, pero no todo placer ha de ser aceptado. Y todo dolor es un mal, pero no todo dolor ha de ser evitado siempre. Hay que obrar con buen cálculo en estas cuestiones, atendiendo a las consecuencias de la acción, ya que a veces podemos servirnos de algo bueno como de un mal, o de algo malo como de un bien. La autosuficiencia la consideramos como un gran bien, no para que siempre nos sirvamos de poco, sino para que cuando no tenemos mucho nos contentemos con ese poco; ya que más gozosamente disfrutan de la abundancia quienes menos necesidad tienen de ella, y porque todo lo natural es fácil de conseguir y lo superfluo difícil de obtener. Los alimentos sencillos procuran igual placer que una comida costosa y refinada, una vez que se elimina el dolor de la necesidad. Por ello, cuando decimos que el placer es el objetivo final, no nos referimos a los placeres de los viciosos -como creen algunos que ignoran, no están de acuerdo o interpretan mal nuestra doctrina-, sino al no sufrir dolores en el cuerpo ni estar perturbado en el alma. Porque ni banquetes ni juergas constantes dan la felicidad, sino el sobrio cálculo que investiga las causas de toda elección o rechazo y extirpa las falsas opiniones de las que procede la gran perturbación que se apodera del alma. El más grande bien es la prudencia, incluso mayor que la filosofía. De ella nacen las demás virtudes, ya que enseña que no es posible vivir placenteramente sin vivir sensata, honesta y justamente, ni vivir sensata, honesta y justamente sin vivir con placer. Las virtudes están unidas naturalmente al vivir placentero, y la vida placentera es inseparable de ellas. "

Les il.lusions

69_anna — Wed, 26 Nov 2008 12:57:33 UT

No cridis la meva atenció ni segueixis provocant-me il·lusions
si no has de donar motiu algun per a delectar-me
M'agrada el que fas per a conquistar-me, per a seduir-me, per a enamorar-me
I va causant efecte, però no sé si vaig bé encaminada, o per contra només crec que estas aquí per cortesia
No saps com m'entretenen les teves bogeries
I per a saber d'elles m'invento mil excuses
Has deixat en escac tots els meus sentits, i poses a prova de motor tots els meus batecs
He caigut presa d'una il·lusió, potser solament sigui això un miratge
Però mentre dura sóc feliç, I no sé si sentir-me més feliç coneixent-te i sabent, per si no funciona.
Que tenir-te aquí en la penombra, mentre gaudeixo de totes les teves dolçors

*****

anna

" La sinfonia de la vida "

69_anna — Sat, 15 Nov 2008 23:15:23 UT

LA SINFONIA DE LA VIDA.....

La vida es como una gran sinfonía, donde cada quien va interpretando partes alegres en algunos compases, solos tristes en otros.

Al nacer, nuestros padres nos enseñan los primeros acordes,
creemos que ellos siempre estarán formando parte de esta orquesta conocida. Más desafortunadamente, eso no es verdad… En algún momento, sus instrumentos se callarán, y nos dejarán huérfanos de su aprendizaje, su cariño, amistad y compañía insustituible.

Más eso no impide que durante la ejecución, otros músicos vengan a formar parte del grupo…cada uno interpretando partes que vendrán a intervenir, de alguna forma, en nuestras vidas.

Llegan nuestros hermanos…Nuestros amigos…
Nuestros amores maravillosos…
Ah!! Y algunas mascotas queridas y estimadas

Muchos aparecen en una nota sonora de forma rápida y desaparecen… Otros interpretarán en esa melodía, solamente acordes melancólicos…

Otros tocarán ardua y sonoramente partes maravillosas, prestos a ayudar cuando lo requiera.
Muchos, a la vez enmudecerán sus instrumentos, dejando añoranzas eternas… Otros más, que nada ni nadie podrán percibir cuando iniciaron y terminaron sus ejecuciones.

Y así, continuamos tocando la melodía de la vida, llena de accidentes, pausas, despedidas, vivencias, traducidas en victorias y derrotas

Toquemos entonces, de la forma más espiritual posible, tratando de relacionarnos bien con los compañeros de orquesta, procurando a cada uno de ellos, para que tengamos la manera de extraer los mejores sonidos de sus instrumentos.

Recordando siempre que, en algún momento de la melodía, ellos podrán tocar una mala nota aquí, otra allá y probablemente deberemos entender eso…porque también nosotros erraremos muchas veces y con certeza habrá alguien que nos mostrará el fraseado melódico correcto.

El gran misterio, finalmente, es que jamás en esta sinfonía de la vida, sabremos en cual movimiento nuestros instrumentos irán a enmudecer, mucho menos nuestros compañeros lo saben, ni el mismo que estuviera sentado tocando a nuestro lado.

Al final de nuestra partitura, sentiremos añoranzas, porque nos separamos de ciertas personas de toda la vida, será una gran tristeza y dolor, pero con certeza, en otro momento y otro lugar estaremos tocando juntos en otra orquesta… en un plano más elevado. Será otra melodía. Estaremos grandemente emocionados de verlos llegar uno a uno con la experiencia que no teníamos cuando iniciamos juntos, ejecutando los primeros acordes…

Y lo que nos pondrá felices, será pensar que todos colaboramos para que esa experiencia sea inigualable y maravillosa.

Hagamos que nuestros acordes sean lindos y maravillosos…que haya valido la pena y que cuando llegue la hora de la “gran final” de cada uno, el calor de cada nota de los instrumentos traiga añoranzas y maravillosos recuerdos para aquellos que proseguirán con la sinfonía…

DEDICADO A LA PERSONA MAS QUERIDA EN LA LARGA SINFONIA DE MI VIDA, LA QUE SUPO DEJAR HUELLA, AQUELLA QUE ME DIO LA MELODIA CORRECTA PARA SER PARTE DE LO QUE SOY HOY EN DIA

PARA TI (yaya) L.L.O.

*********

Las lagrimas

69_anna — Thu, 30 Oct 2008 12:18:44 UT

Las lagrimas...

Todavía lloramos.
Y qué bueno que así sea.
Las lágrimas rara vez hacen mal.
Son siempre una catarsis, una liberación,
una forma de decir que nadie es auto-suficiente.
En ésta confesión de franqueza humana se esconde un acto
de humildad de quien reconoce que llegó a una encrucijada.
Y, cuando esto hiere demasiado,
los ojos dicen lo que la boca no consigue pronunciar.

Hay lágrimas de dolor, lágrimas de amor,
lágrimas de alegría incontenible, lágrimas de tristeza,
lágrimas silenciosas de paz y de ternura,
lágrimas de gratitud por un elogio realizado en el momento preciso,
lágrimas de esperanza, lágrimas de inocencia.
Pero también hay lágrimas de vergüenza,
de necedad, de desafío, de chantaje,
de egoísmo por no haber conseguido lo que se quería.

Hay quien llora por cualquier cosa y
hay quien tiene vergüenza de llorar,
cuando llorar era la única cosa decente que podía hacerse.

Es muy probable que existan cosas mucho más bonitas
que una persona llorando en paz.
Pero, después de las siete maravillas del mundo,
muy bien se podría proponer la que sigue como la octava:
Un monumento a la persona que todavía llora por amor
y que además no tiene vergüenza de mostrar
que dentro de ella habita un sentimiento noble.

De las cosas más bonitas que conozco,
una de ellas es la sonrisa de una persona ...y otra,
la lágrima silenciosa de alguien
que desea comenzar de nuevo...

Cercles...

69_anna — Thu, 23 Oct 2008 22:52:22 UT

Cercles...

És irònic. Total, absoluta i completament irònic que la situació sigui reversible.

Passar d'aixecar-se un matí saltant del llit, botant d'alegria i somrient de felicitat. Amb la sensació d'estar surant en un núvol i que, en realitat, les fronteres no existeixen i tot és possible.

A despertar amb una sensació estranya en el cap, amb els sentits atrofiats i la sensació, millor la certesa, que tot va malament i anirà a pitjor.
Passar el dia com pots, traslladant-te per inèrcia d'un lloc a un altre i realitzant accions de forma mecànica, de tal forma que si després pregunten no saps quins has fet i quins no, i molt menys el motiu.

Les hores s'arrosseguen lentes, denses i pesades. En una continuïtat uniforme en la qual tot sembla perdre el sentit. Arriba la nit i pesi el cansament saps que no podràs dormir, et prens un parell somnífers per a dormir i no somiar. T'aixeques arribat el matí, crisi d'ansietat i ansiolítics. Impossibilitat de retenir una mica en l'estómac més de mitja hora.

I segueix, el cercle es repeteix. Una vegada i una altra.

Fins que, màgia, tornem al principi. Al núvol de felicitat, a l'alegria incontenible i a l'eufòria amb hiperactivitat.

Ideal.

Però total, la vida és un cercle i un cicle.
De vegades no hi ha gens a fer.
És irònic i reversible.

DIVINES PARAULES

69_anna — Fri, 26 Sep 2008 02:15:21 UT

DIVINES PARAULES

Les paraules són el vehicle de contacte de la nostra ànima amb la realitat. Gràcies a elles, prenem consciència i simbolitzen allò que hem viscut. Les paraules també ens brinden la possibilitat de donar significat a tota l’experiència, des de allò que és aparentment banal fins al que és transcendent: les paraules ens ajuden a donar sentit a la vida.

Gràcies als mots, percebem les diferències i els contrastos i ens apropem al món. Amb ells, creem i explorem universos reals i imaginaris. Són pont i camí per a conèixer i reconèixer i reconèixer l’esser proper, descobrir-ne els matisos, la humanitat i, és clar, també són el vehicle per arribar fins a nosaltres mateixos.

Paradoxalment, les paraules també ens ajuden a prendre distància a guanyar perspectiva, a desfogar-nos. Ens permeten d’apropar-nos i d’allunyar-nos, de gestionar distàncies, de lliurar-nos o de marxar.
“ La meitat de la paraula és de qui la pronuncia; l’altre meitat , de qui l’escolta”, va deixar escrit Michel de Montaigne. Les paraules pertanyen a les dues parts del diàleg, quant aquest diàleg és sincer, quant hom escolta atentament, quant hi ha voluntat de trobada. En els mots ens hi trobem, i per aquest motiu ens uneixen, ens porten a l’ intercanvi, a la relació, a la trobada, i així és com ens fan veure, sentir i créixer.

(...)

Hi ha paraules senzilles, immediates, adequades, amables, que són un regal. Expressades des de l’espontaneïtat, un “adéu”, un gràcies, un si us plau, un t’estimo poden il•luminar un moment i, segons en quines circumstàncies, també constituir el record que dona sentit a una vida.

Sovint una veu amable i sincera és molt més terapèutica que qualsevol medicament. Un gest i una veu apropiades poden canviar-nos l’ humor en un tancar i obrir d’ulls. La paraula ens porta cap a la rialla, l’alegria, la tendresa i l’ humor des de allò més inesperat. La paraula sorprèn, commou, entendreix i emociona.

(...)

Una part d’un capítol d’en Àlex Rovira (Paraules que curen)

La paraula és l’arma més poderosa
RAMON LLULL

Dedicat a totes aquelles persones que sempre tenen unes paraules d’ànim, de carinyo, d’esperança i d’humor cap a la meva persona, i que em fan sentir feliç i acompanyada en molts moments.

Gràcies per la vostra amistat

Tots formeu part del meu puzzle

Quan els cabells es fan seda a les mans

69_anna — Wed, 24 Sep 2008 15:00:09 UT

Un fragment de Carme Riera

Quan els cabells es fan seda a les mans

Sempre me persegueix la seva imatge. Vetlla a tota hora, dia i nit rera els vidres, persianes, portes, finestres, cortinatges, dins els miralls…. Intent esborrar-la amb totes les meves forces. La insult, la reny. Suplic, implor…. No hi ha res a fer. Respiny fins a fer-me sang a les ungles, fins que les mans es renten plenes de nafres, parets, portes, vidres…

A vegades, tan sols uns instants, s’allunya, deixant un temor glaçat ales cortines. Torna a aparèixer i amb ella la flaire de marcides violetes, una vella i coneguda olor. I a l’hora de la fosca, quant els cabells es fan seda dins els dits, surt del seu amagatall i se m’acosta amb els ulls ardents i els atributs del meu martiri.

Per molts anys he rodolat de confés en confés, de psiquiatre en psiquiatre. Veus engolades, persuasives, dominats, meloses. Capellans de ciutat, capellans de poble, metges diplomats per Òxford, amb delicadíssim accent estranger, m’han omplert el cap de sermons i bones paraules:

- Posi’s tranquil•la.
- No estàs en pecat mortal.
- La curarem si vol curar-se, faci un esforç.
- Intenti recordar.

Recordar? Recordar el present? Sent a les venes amb la mateixa intensitat el batec de la sang i les puntes d’agulla em féren amb el mateix verí.

(….)

Avui em sento molt trista...

69_anna — Tue, 23 Sep 2008 15:55:31 UT

Avui no em surten les paraules per escriure i crear,
avui no tinc ganes més que refugiar-me de la pluja i el trist dia
sota els llençols
avui, em sento més sola que mai

" Jo era a la vegada arbre i ocell,
al.lot i al.lota, peix mut
dins la mar."

Empèdocles

….( “ Escolliré per sempre més la teva
absència, donzella,
perquè el que de veritat estim
no és el teu cos,
ni el record del teu cos
tan bell sota la lluna;
el que de veritat estim
és l’empremta que has deixat sobre l’arena. “)….

Fragment mai no escrit de SAFO

El meu vell amic Tommy

69_anna — Fri, 19 Sep 2008 16:59:05 UT

La meva benvolguda acordió diatònic, jejejje àdhuc record quan el meu primer sou es va anar a Itàlia per a pagar el meu primer instrument favorit.

Ahir vaig tenir l'oportunitat de tornar a assaborir i tocar una estona el meu antic Tommy,

aissss, quins temps aquells que amb el meu mestre Francesc Marimon barallàvem dia a dia contra les tecles de les nostres petites caixes sonores.

Records en el C.A. Tradicionarius, on vaig aprendre a ballar i a tocar les meves primeres peces tradicionals, tot un repte d'hores i hores després de les notes de les cançons tradicionals que ens cobrien d'una encantadora pluja d'emocions.

Va ser més fàcil aprendre a ballar que a tocar, però l'encant de tenir en ocasions a mestres com en Kepa Junkera al nostre costat, tocant botons com el qual toca un interruptor de la llum.

Com corren els seus dits pels botons del preuat instrument…. Uffff

Ahir vaig tenir entre les meves mans altra vegada al meu vell company Tommy, però els meus dits semblaven atrofiats per la falta de costum de tornar-lo a veure.

Però amb tot i amb això, va ser fantàstic poder tornar a assaborir la seva bella i majestruosa melodia.

D'altra banda també vaig recordar la seva pèrdua, caixa de canvi de la meva primera separació per a poder aconseguir tenir opció a un vehicle per a poder traslladar-me.

Certament, vaig sentir mes pena ahir al veure’l, que en el moment que em vaig haver de desfer d'ell.

Serà que resulta més dolorós trobar a faltar alguna cosa quan ja no la tens, que just en el moment que àdhuc, no assimiles que ja ho has perdut.

Gràcies Tommy, ahir em vas deixar tornar a assaborir els teus botons com feia temps no assaboria ni les millors postres de la meva vida.

Només una cançó

69_anna — Wed, 17 Sep 2008 15:18:16 UT

Amb una cançó
no n’hi ha prou per canviar el món
que pot encendre el cor

Amb una cançó
vam aprendre a ser com som
sempre pendents d’una il•lusió

Només una cançó
és suficient per parar el temps
una cançó d’amor
va ser una cançó
que un dia ens va canviar la sort
que poc camí sense retorn

Cauen les estrelles
sobre els vells amants
volen amb les cendres
el vent sap on van

Amb uns bells acords
pot fer tornar brillar el sol
en un camí sense retorn
rere d’una melodia i una il•lusió.

He caigut molts cops a terra
em tocat sovint el cel

Amb una cançó
pots despertar dels teus malsons,
si pots cantar ben fort.

Amb una cançó
ens vam salvar de perdre el nord
en un camí sense retorn,
rere d’una melodia i uns acords

Amb una il•lusió
és senzill fer una cançó
per caminar i no tenir por
en un camí sense retorn.

Només una cançó- Gerard quintana i Pep sala

Una càlida nit

69_anna — Wed, 10 Sep 2008 21:16:06 UT

Va estar sortint una nit a caminar,
quan et vas abraçar a mi i jo a tu,
en aquest precís moment, vaig començar a sentir…..

"...El immillorable temps, va passar inexorablement
i al costat de tu viatgen a un compàs : records i vivències,
com sortits d'una oblidada caixa de pandora,
instants que, moltes vegades, vaig voler congelar en el temps
i moltes altres, també, que mai haguessin existit...
No existeix un tot, ni tampoc un mai,
potser aquesta contradictòria relativitat,
és la qual ens fa viure, sempre,
penjant de la corda fluixa, sempre desitjant el que no tenim
i deixant arrambat en un amagat racó, allò que realment existeix, fent-nos sentir pobres, quan en realitat,
posseïm una gran riquesa...
Vivim d'ironies, de situacions i instants on el banal passa a ser important
i el realment important simplement invisible...

" Altra vegada, a la llum de la misteriosa lluna i les brillants, però diminutes estrelles, vull sentir la teva dolça calor sobre el meu estremit cos

5 - 6 de setembre de 2008

****anna

Avui m’has fet mal perquè has volgut, ........

69_anna — Mon, 08 Sep 2008 23:31:42 UT

Avui m'has fet mal perquè has volgut, no perquè m'ho mereixés

La felicitat no és un regal caigut del cel
que escull i classifica, no

La felicitat és la opció personal
el descobriment, el cultiu interior
que cuides i alimentes.

Les circumstàncies externes són el reflex
de les continues accions personals
i no és qüestió de sort, no.

La sort no és un abstracte
que es passeja per l’espai
decidint a qui es regala i a qui no.

La sort també és l’opció
i la valenta decisió
i quant un s’extralimita en els seus fets, tard o d’hora,
beu de la mateixa aigua.

Perquè a les persones no ens fereixen cada dia de la vida,
si un mateix no busca brega.

La felicitat i la sort, com la vida i la mort,
Són inseparables

****anna

La vida en segons quins moments m'entristeix

69_anna — Wed, 03 Sep 2008 20:45:45 UT

Darrerament la vida m'entristeix,
però no la seva essència,
pura com un raig de llum,

Sinó que m'entristeix, poc a poc
els petits troçets que la conformen,

M'entristeix la vacuitat d'un adéu sense resposta
i aquella mirada vague d'un suposat amic.

La monotonia d'un joc estúpid,
sense fons ni fí,
mal per mal,
les absurdes hores que ens engoixen.

M'entristeix el deliri provocat
i la eufòria que al final esdevé no res.
La pregunta sense resposta,
l'esforç sense guany,
la constant solitud
i la mentida constant que ens afebleix.

PERÒ SOBRETOT M'ENTRISTEIX LA VESPRADA,
ON LA TRISTA REALITAT ES MULTIPLICA.

****anna

Adéu, que trobis el que busques

69_anna — Sat, 30 Aug 2008 17:58:45 UT

Te esperé hasta muy tarde sin que llegaras a la cita no acordada, pero sí que muy esperada como tu bien sabes, todas las paginas abiertas, el MSN conectado, el teléfono con la batería llena, pero no, no apareciste...

Lloré de rabia e impotencia, sentí que te burlabas, y así, como tantas noches, me fui a dormir contigo en sueños.

Estos días, cada vez que el teléfono sonaba, corría a responder... Mi corazón se agitaba, llegaba hasta mi garganta como queriendo salir.
Esperé que a mí vinieras...! Cuántos días he esperado que llegaras al encuentro!,
¡Cuántas veces en silencio he soñado con tus besos, más pasa el tiempo y nada sucede!

Hoy esperé nuevamente a que por fin aparecieras, pero al ver que no es así he tomado una decisión: No te llamaré, guardaré silencio, no sabrás más de mí. Basta de humillaciones, basta de mendigar tu cariño y esperar con ansiedad. Ya fue suficiente, desde este momento comienzo a olvidar.

“Aunque vengas de rodillas y me implores y me pidas
Aunque vengas y me llores que te absuelva y te perdone
Aunque a mí me causes pena he tirado tus cadenas
Y te dedico esta ranchera por ser el ultimo adiós.”

Que lo disfrutes allí donde vayas, yo ya no seré tu compañera de viaje

***anna

De vegades no calen paraules

69_anna — Sun, 24 Aug 2008 22:07:10 UT

VAIG A SEGUIR

69_anna — Thu, 21 Aug 2008 22:41:03 UT

Vaig a seguir creient ,encara quan la gent perdi l'esperança.
a seguir donant amor, encara que uns altres sembrin odi.
seguiré construint, encara quan uns altres destrueixin

Vaig a parlar de Pau, encara que sigui en mig d'una guerra.
seguiré il•luminant-te, encara que sigui enmig de la foscor.
et sembraré, encara que uns altres trepitgin la collita.
I seguiré cridant, encara quan uns altres callin.

Dibuixaré somriures, en rostres amb llàgrimes
I transmetré alleugeriment, quan vegi dolor
regalaré motius d'alegria on sols hi hagi tristeses.
Inventaré a caminar al que va decidir quedar-se
i aixecaré en braços, als quals s'han rendit.

Perquè enmig de la desolació,
sempre haurà un nen que ens mirarà, esperançat,
esperant una mica de nosaltres,
i encara enmig d'una tempesta, per algun costat sortirà el sol
i enmig del desert creixerà una planta.

Sempre haurà un ocell que ens canti, un nen que ens somrigui
i una papallona que ens brindi la seva bellesa.

Però...si algun dia veus que ja no segueixo,
no somric o callo,
sols acosta't i fes-me un petó
una abraçada o regala'm un somriure,
amb això serà suficient,
segurament m'haurà passat que la vida em va bufetejar i em va sorprendre per un segon.
Solament un gest teu farà que torni al meu camí.
Mai ho oblidis........

VAIG A RESISTIR

69_anna — Tue, 19 Aug 2008 05:10:58 UT

Noves vivències...
noves expectatives...
segones oportunitats...
nous assoliments, èxits...
enganys...mentires...amor...
uuuuuuuuuaaaa...COLAPSE DE TOT I EN TOOTSSSSSSSS

Vaig esperant sons,
somnis fugaços...
creient q el món és nostre fins quan caiem

Però avui vaig a resistir,
encara que no sé fins a quan,
pq fins i tot em queda la força d'ahir per no caure de nou al terra
vaig a continuar,
seguiré lluitant cada dia amb més força
encara que m'hagi d'enfrontar al món en tota la seva esplendor
Y que surti el que el destí em tingui preparat
S’ha un de fotre (amb perdó), però és així,
sense poder fer res per remeiar-lo